lunes, 7 de noviembre de 2016

El meu in-edit 2016


Omega s’endú el claríssim número 1 per la força de la música, de les imatges, de com està contada la historia, perquè el que van fer és molt bèstia, per la tendresa que desperten els protagonistes, i perquè fins i tot una búlgara que no sabia res de res va sortir impresionada. El passi es va endur tres ovacions, riures i llàgrimes. 
Raving Iran anava segona fins que vaig veure Imagine you wake up… Pugen les dos al segon calaix del podi. Raving Iran és un document socio-polític, a més de musical, i et fa riure però hauries de plorar, i està molt ben narrada. Imagine you wake up és una vacilada de principi a fi, un projecte sense sentit ni finalitat, i això n’és la genialitat. També em va agradar perquè em vaig identificar amb molt del que diu Bill Durmond respecte a la presencia omniscient de la música, i de com n’està d’infravalorat el silenci. 
Els dos docus són a l’ineditv així que ja sabeu. 
Gimme danger La historia dels Stooges des de l’adolescència fins a avui, contada amb amor i sinceritat, va tercera perquè l’ha fet Jim Jarmush i perquè mai oblidaré l’imatge d’Iggy Pop follant-se un bafle al primavera sound 2005, o intentant fer baixar la gent de l’escenari a Benicàssim 2007, i perquè el riff d’I wanna be your dog és incontestable, i perquè l’alusió a Dylan (l’Iggy volia lletres simples per no liar-se) arriba a un moment que va fer que tot el cine es petés de riure. 
Supersonic quarta perquè la nostàlgia és una arma poderosa. Vaig ser fan però no tant com per conèixer la historia que conta dels inicis, o els drames domèstics. Imatges de concerts i cançons que són himnes i sortir d’allà amb ganes d’anar al concert de 1996 que van cancel·lar. 
Blur va cinquena perquè ni recordava que haguessin tret aquest disc. Perquè tenen cançons que són himnes, també, però el concert del come back al primavera 2013 va ser decebedor. El docu està bé perquè mostra els quatre components en la seua vida actual d’adults que tornen a ser jovenalla quan es reuneixen. I perquè el concert gairebé sencer de Hyde Park que et fan empassar és grandiós, ho reconec. 
Breaking a monster, la historia d’uns nens negres que fan metal i com una (malvada) multi els contracta per fer-ne estrelles. No sabem com acaba la cosa, ho hauré de googlejar, però ells són tendres,  divertits i intel·ligents, i el productor que els acompanya, que primer penses que será el villano de la peli, és entranyable. 
Zivan makes a punk festival és Zivan, un noi serbi que munta un festival punk al seu poble. El que mostren al docu és el sisé que organitza. Al camp de futbol. Amb un equip de música de fireta de festa major. Venent quatre llaunes de cervesa que van a comprar al súper abans que comenci. Amb 12 entrades venudes. Amb il·lusió. 
Strike a pose o “¿qué fue de?” els ballarins de Madonna a la gira Blonde Ambition Tour de 1990. I fue un desastre a la majoria dels casos, i ho expliquen bé, una mica dramaqueen style, però què voleu. Entretingut. 
I am Thor havia generat expectatives de ser el nou Anvil i no hi arriba i fracassa. Thor és un personatge i la seua tenacitat és parella a la dels Anvil però els sentiments que desperta no són els mateixos. Els Anvil els abraçaries i a Thor només li faria un copet a l’esquena. 
Austin City Limits queda última perquè potser també la van vendre massa (o jo vaig empassar-me no sé quin ham) i només és un documental molt correcte sobre un programa de música molt ben fet, però amb el qual no he crescut. Veure els 40 anys d’història del programa està molt bé, però a mi em va faltar ànima. I acabo d'assabentar-me que ha guanyat el premi del públic i altres ho mereixien més. 

La resta, com cada any. Les cues, trobar-te gent, veure celebrities, prendre més gintonics en deu dies dels que recomana qualsevol metge, gairebé desnucar-te a les butaques de l’Aribau 5 a la clancadeta inevitable de les sessions de les quatre de la tarda i les deu de la nit. Todo fenomenal. 
Fins l'any que ve.