sábado, 22 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - divendres

Ahir em preguntaven si faria crònica i vaig dir que la faria si algun grup “m’emociona molt”. Doncs l’haig de fer. 

Feia anys que no anava al Primavera Club per una raó (BIME) o altra (no passa res per no anar-hi). Potser no tants. Anyway. 
Que tocaven els Retirada! i Gúdar i per militància ultralocajaijauista (maco el palabro, eh?) i 25€ l’abonament hi havia d’anar. I ja que tens l’abonament, aprofita. 

Ahir al matí encara escoltava grups que no coneixia, per veure per qui valia la pena mobilitzar-me. Als Boys Forever me’ls havien recomanat quan vaig fer una crida desesperada per tuiter per saber què s’havia de veure. Després tocava Lucy Dacus. En trobo uns vídeos d’actuació a ràdio americana i els escolto entre teleconferència i teleconferència. 


Li dic a Rayuelo que aquesta la vull veure. També em recomanen Yumi Zuma però crec que no m’agradaran. 

Total. Que entrem a Apolo quan acaba Museless, força bé però hem fet tard. Baixem a la 2 als Boys Forever, el cantant porta gorreta roja que em fa prejutjar negativament però concert de menos a más. Harmonies vocals (que em fan pensar en Teenage Fanclub però no surten ben parats de la comparació) i diuen que són de Londres però semblen de la costa oest yanqui (i això posa a la bio del programa, ¡aclárense!) i bé però massa expectatives. Notable alt, però. 

Puja amunt, que Lucy Dacus ja és a l’escenari, arribem que tot just saluda, “we’ve been in a horrible plane (o flight) six hours ago and this is our first time ever in Europe” i és tan simpàtica que ja m’ha guanyat i llavors comencen a tocar i les cançons, amb la banda que porta i amb l’electrificació del concert es fan gegants. Em surten uuuuhhhhhhs al final de cada cançó mentre aplaudeixo a rabiar. Enllacen cançons, distorsionen, i sobresurt la veu de Lucy, magnífica. Que em vaig enamorar, vaja. Que si el primavera club és una mena de test per veure quins grups mereixen passar al sound, ella, ells, tota l’estona parla ella però en plural, s’ho mereixen sobradament. Que a més s'acomiaden amb un it's been a pleasure playing to people we don't know in a place we've never been. Al Primavera Sound ja! 



Jo ja me’n podia anar a casa, la veritat. Però va, anem a baix. 
Public Access TV. Enèssim grup de rock fresc, del que et fa ballar, amb lleugera actitud xulesca i moltes ganes de menjar-se el món i alguna groupie quan acabi el concert. Bé, força bé, però em quedo amb la Lucy. 
Yumi Zuma. Ja m’ho pensava que no serien my cup of tea i no ho són. La música ochentera així frívola i jo no ens portem gaire bé. Vaig adonar-me que mai podria ser la cantant sexy que porta vestidet perquè per començar no sóc sexy però és que a la mínima que la cançó accelerés em posaria a saltar i la vora de la faldilla em pujaria més amunt de la cintura i no és plan. 
Avall, a Tversky, i mira, saxos, només el de Clarence Clemmons (se oyen gritos de ¡talifán! ¡subjetiva! y sí, ¿qué pasa?). 

Queden dos concerts fins Kelly Lee Owens, que l’he escoltat al matí i m’ha agradat, però per molt que Graham li hagi dit a Rayuelo que Seth Bogart mola jo decideixo que una retirada a temps és una victòria. Retirada! Sí, avui, a les 21:50!