Primavera Club 2016 - dissabte

Ja ho vaig dir ahir, que la principal motivació per assistir a aquest primavera eren Retirada! i Gúdar, i sona a boutade però no ho és. 

Als Retirada! els vaig descobrir gràcies a la insitència del Hip Hip Ultra (el programa de ràdio youtuber que fan a Ultra-Local Records), i em vaig perdre el primer concert a l’almo2bar (nom horrible, per cert) però el 20 de maig vam presentar-nos l’Ana Peppis i jo al Centre Cívic Can Deu a fer companyia a la vintena de familiars i amics que hi havien anat, i vam flipar. El post-rock sempre ha estat millor en directe. Es perden alguns detalls del disc però es guanya en distorsió improvisada. El que fan amb Animales és brutal. Vaig anar també al concert que van fer a Ultra-Local, una mica una festa de fi de curs, genial, així que aquesta era la tercera vegada que els veia. 

Vam arribar a Apolo ben d’hora, ben d’hora (molt d’hora, veuere foto) pels “El lado oscuro de la broca”. 

Molt bé, oye, cosa sèria el que fan aquests zamorans. Fa temps que en llegia coses bones però no els havia escoltat i carai. Despentinada sònica. Si haguessin tocat a les dotze m’haurien fet saltar i ballar cosa loca. 

Vam baixar a la 2, tocava un tal Alex Cameron, que va dir la Mireia que havia estat fent tapes a l’Eusebio. Tocava i parlava, i estava prou bé però nosaltres estàvem prou lluny, perquè tota la gent que era a dalt havia baixat a baix i ens va tocar l’exili del camí del lavabo, i li vam fer poc cas. 

Volia estar endavant als Retirada! i dit i fet, una cançó darrere un fotògraf i alehop, primera fila. Aquesta primera cançó no la vaig reconèixer però la segona va ser Aire, si no em falla la memòria, i llavors, en paraules del Cuervo, van començar a “ir para arriba, para acabar en alto”. M’encantaria tenir el setlist però no en vaig veure cap pel terra i em falla la memòria. Molt m’hauria de fallar, però, per que no toquessin Un lloc per créixer, o potser és que m’agrada tant, (tornant cap a casa, somriure a la cara és la foto de com vaig tornar a casa ahir), Fresnos la van tocar segur, Futur incert i Fugaç no ho tinc tan clar, Planetas sí, Fogueres també? i Animales, si no heu vist els Retirada! tocant Animales i us agrada la distorsió épica melòdica hi heu de fer alguna cosa. Jo ahir vaig ser feliç perquè vaig cantar-la, ballar-la, saltar-la i lololear-la i uuuuhhhuuuhhhear-la i paro que ja ha quedat clar que sóc molt fan i el concert d’ahir va ser molt gran. 

Me’n podria haver anat, però no, que Minor Victories eren el cabeza de cartel i jo tot just havia descobert divendres que és un supergrup amb membres de Mogwai, Editors i Slowdive. Nada menos. Abans tocava C Duncan i el vam veure des de la taula de so, i són molt bons, me’ls apunto per escoltar-los amb calma, sé que m’agradaran, però ahir no vaig parar-hi atenció, estaven a anys llum estilístics dels tres grups que em van fer la nit rodona, els de la broca, Retirada! i Minor Victories. 

Un però als Minor Victories. Bé, no a ells, al só de les primeres cançons, que va ser infecte. C Duncan van sonar impecables, però és que portaven els seu propi tècnic. A Minor Victories els sonoritzava el de la sala, suposo, que a C Duncan jugava al solitari, i bé, al final es va arreglar, però va haver-hi un moment de so marca primavera sound que ni grup ni públic ens mereixem. 

Minor Victories, molt grans. Es nota l’ofici de cada membre, i l’empremta que deixa la banda de la que venen. Stuart de Mogwai, inconfusible cabarró malgrat la distància, fent de les seues amb la guitarra i recordo aquell cop després d’un concert a la Riviera, desembre de 2001, que tornant a casa jo pujava per Velarde i ells baixaven, anaven a la Via Láctea, i els vam parar a dir-los que ens havia encantat el concert, i ell portava gorreta de llana, i ¡abuela! ¿¡ya estamos con las batallitas!? La Rachel d’Slowdive menjant-se el públic i tercer concert de despentinada sònica i sacsejades de cap. 

Me ponen un Lado oscuro de la broca, uns Retirada! i uns Minor Victories en el cartel del Primavera Sound, por favor, gracias.