martes, 25 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - diumenge

Diumenge, dia difícil sempre a un festival si l’endemà no tens festa, però els horaris eren molt raonables així que som-hi, ¡no hay dolor! Més aviat hi ha el gust de veure Gúdar a dalt d’un escenari que potser és el més gran que han xafat mai, o no, però se’ls queda petit. Els havia vist fa quinze dies al Hi Jauh, suant, cridant, sentit la força tel·lúrica que es conjuga a aquell antro meravellós. Això de tel·lúric és collonada però m’agrada la paraula, us aguanteu. Els Gúdar, que me pierdo. Llegia a algun article d’aquests de “qué no te puedes perder del primavera club” que eren “el secreto mejor guardado del undergroung barcelonés”. Home. Si estàs al underground i no els coneixes, no estàs a l’underground. Que els conec jo, coi! Si fins i tot han tocat a un primavera sound, a la Ciutadella, això sí, però era cartell primavera sound! Diu un amic que “els hem vist mil cops”. Mil no, però no prous. Perquè els seus concerts són una bomba que irradia soroll, les cançons es transformen, la senzillesa melòdica d’algunes en disc deixa pas a instruments barallant-se per sonar més alt, més ràpid. I no perdeu de vista les lletres, a voltes absurdes a voltes certeres com punyals. Si fa quinze dies, jugant a casa, va ser brutal, diumenge, a sobre l’escenari de l’apolo, va ser èpic. El que deia abans, se’ls va quedar petit l’escenari. 


Com diuen al Hip Hip Ultra,“todos somos Gúdar” i diumenge jo ho vaig ser tant que em vaig endur el setlist. 


Després vam baixar a Mild High, bàsicament a fer temps fins Whitney, cap de cartell oficiós amb els Minor Victories, sembla. Els deu o quinze minuts que en vaig veure prou bé, cançons per una festa a una piscina. 

Whitney. A veure, aquests d’on han sortit? Pel jetlag que deien tenir, dels States, però podrieu haver avisat abans, no? Cançons lluminoses i optimistes, fins i tot l’última, que era sobre la mort, una veu, la de Julien Ehrlich, que toca la bateria i canta a la vora de l’escenari, peculiar, entre la carícia i l’encostipat, que resulta una delícia, i cinc o sis músics més, entre ells un molt aplaudit trompetista, que componen un conjunt realment brillant. També serien cançons perfectes per una festa a una piscina de la Costa Blava francesa i el títol d’una de les cançons, Golden Days, no pot ser més adient. Em van enamorar. 



Després encara vaig sentir alguna cançó de Hoops (també per piscina) i de Porches, però em quedo amb Whitney. I Gúdar! 

domingo, 23 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - dissabte

Ja ho vaig dir ahir, que la principal motivació per assistir a aquest primavera eren Retirada! i Gúdar, i sona a boutade però no ho és. 
Als Retirada! els vaig descobrir gràcies a la insitència del Hip Hip Ultra (el programa de ràdio youtuber que fan a Ultra-Local Records), i em vaig perdre el primer concert a l’almo2bar (nom horrible, per cert) però el 20 de maig vam presentar-nos l’Ana Peppis i jo al Centre Cívic Can Deu a fer companyia a la vintena de familiars i amics que hi havien anat, i vam flipar. El post-rock sempre ha estat millor en directe. Es perden alguns detalls del disc però es guanya en distorsió improvisada. El que fan amb Animales és brutal. Vaig anar també al concert que van fer a Ultra-Local, una mica una festa de fi de curs, genial, així que aquesta era la tercera vegada que els veia. 

Vam arribar a Apolo ben d’hora, ben d’hora (molt d’hora, veuere foto) pels “El lado oscuro de la broca”. 


Molt bé, oye, cosa sèria el que fan aquests zamorans. Fa temps que en llegia coses bones però no els havia escoltat i carai. Despentinada sònica. Si haguessin tocat a les dotze m’haurien fet saltar i ballar cosa loca. 


Vam baixar a la 2, tocava un tal Alex Cameron, que va dir la Mireia que havia estat fent tapes a l’Eusebio. Tocava i parlava, i estava prou bé però nosaltres estàvem prou lluny, perquè tota la gent que era a dalt havia baixat a baix i ens va tocar l’exili del camí del lavabo, i li vam fer poc cas. 

Volia estar endavant als Retirada! i dit i fet, una cançó darrere un fotògraf i alehop, primera fila. Aquesta primera cançó no la vaig reconèixer però la segona va ser Aire, si no em falla la memòria, i llavors, en paraules del Cuervo, van començar a “ir para arriba, para acabar en alto”. M’encantaria tenir el setlist però no en vaig veure cap pel terra i em falla la memòria. Molt m’hauria de fallar, però, per que no toquessin Un lloc per créixer, o potser és que m’agrada tant, (tornant cap a casa, somriure a la cara és la foto de com vaig tornar a casa ahir), Fresnos la van tocar segur, Futur incert i Fugaç no ho tinc tan clar, Planetas sí, Fogueres també? i Animales, si no heu vist els Retirada! tocant Animales i us agrada la distorsió épica melòdica hi heu de fer alguna cosa. Jo ahir vaig ser feliç perquè vaig cantar-la, ballar-la, saltar-la i lololear-la i uuuuhhhuuuhhhear-la i paro que ja ha quedat clar que sóc molt fan i el concert d’ahir va ser molt gran. 





Me’n podria haver anat, però no, que Minor Victories eren el cabeza de cartel i jo tot just havia descobert divendres que és un supergrup amb membres de Mogwai, Editors i Slowdive. Nada menos. Abans tocava C Duncan i el vam veure des de la taula de so, i són molt bons, me’ls apunto per escoltar-los amb calma, sé que m’agradaran, però ahir no vaig parar-hi atenció, estaven a anys llum estilístics dels tres grups que em van fer la nit rodona, els de la broca, Retirada! i Minor Victories. 

Un però als Minor Victories. Bé, no a ells, al só de les primeres cançons, que va ser infecte. C Duncan van sonar impecables, però és que portaven els seu propi tècnic. A Minor Victories els sonoritzava el de la sala, suposo, que a C Duncan jugava al solitari, i bé, al final es va arreglar, però va haver-hi un moment de so marca primavera sound que ni grup ni públic ens mereixem. 
Minor Victories, molt grans. Es nota l’ofici de cada membre, i l’empremta que deixa la banda de la que venen. Stuart de Mogwai, inconfusible cabarró malgrat la distància, fent de les seues amb la guitarra i recordo aquell cop després d’un concert a la Riviera, desembre de 2001, que tornant a casa jo pujava per Velarde i ells baixaven, anaven a la Via Láctea, i els vam parar a dir-los que ens havia encantat el concert, i ell portava gorreta de llana, i ¡abuela! ¿¡ya estamos con las batallitas!? La Rachel d’Slowdive menjant-se el públic i tercer concert de despentinada sònica i sacsejades de cap. 



Me ponen un Lado oscuro de la broca, uns Retirada! i uns Minor Victories en el cartel del Primavera Sound, por favor, gracias. 

sábado, 22 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - divendres

Ahir em preguntaven si faria crònica i vaig dir que la faria si algun grup “m’emociona molt”. Doncs l’haig de fer. 

Feia anys que no anava al Primavera Club per una raó (BIME) o altra (no passa res per no anar-hi). Potser no tants. Anyway. 
Que tocaven els Retirada! i Gúdar i per militància ultralocajaijauista (maco el palabro, eh?) i 25€ l’abonament hi havia d’anar. I ja que tens l’abonament, aprofita. 

Ahir al matí encara escoltava grups que no coneixia, per veure per qui valia la pena mobilitzar-me. Als Boys Forever me’ls havien recomanat quan vaig fer una crida desesperada per tuiter per saber què s’havia de veure. Després tocava Lucy Dacus. En trobo uns vídeos d’actuació a ràdio americana i els escolto entre teleconferència i teleconferència. 


Li dic a Rayuelo que aquesta la vull veure. També em recomanen Yumi Zuma però crec que no m’agradaran. 

Total. Que entrem a Apolo quan acaba Museless, força bé però hem fet tard. Baixem a la 2 als Boys Forever, el cantant porta gorreta roja que em fa prejutjar negativament però concert de menos a más. Harmonies vocals (que em fan pensar en Teenage Fanclub però no surten ben parats de la comparació) i diuen que són de Londres però semblen de la costa oest yanqui (i això posa a la bio del programa, ¡aclárense!) i bé però massa expectatives. Notable alt, però. 

Puja amunt, que Lucy Dacus ja és a l’escenari, arribem que tot just saluda, “we’ve been in a horrible plane (o flight) six hours ago and this is our first time ever in Europe” i és tan simpàtica que ja m’ha guanyat i llavors comencen a tocar i les cançons, amb la banda que porta i amb l’electrificació del concert es fan gegants. Em surten uuuuhhhhhhs al final de cada cançó mentre aplaudeixo a rabiar. Enllacen cançons, distorsionen, i sobresurt la veu de Lucy, magnífica. Que em vaig enamorar, vaja. Que si el primavera club és una mena de test per veure quins grups mereixen passar al sound, ella, ells, tota l’estona parla ella però en plural, s’ho mereixen sobradament. Que a més s'acomiaden amb un it's been a pleasure playing to people we don't know in a place we've never been. Al Primavera Sound ja! 



Jo ja me’n podia anar a casa, la veritat. Però va, anem a baix. 
Public Access TV. Enèssim grup de rock fresc, del que et fa ballar, amb lleugera actitud xulesca i moltes ganes de menjar-se el món i alguna groupie quan acabi el concert. Bé, força bé, però em quedo amb la Lucy. 
Yumi Zuma. Ja m’ho pensava que no serien my cup of tea i no ho són. La música ochentera així frívola i jo no ens portem gaire bé. Vaig adonar-me que mai podria ser la cantant sexy que porta vestidet perquè per començar no sóc sexy però és que a la mínima que la cançó accelerés em posaria a saltar i la vora de la faldilla em pujaria més amunt de la cintura i no és plan. 
Avall, a Tversky, i mira, saxos, només el de Clarence Clemmons (se oyen gritos de ¡talifán! ¡subjetiva! y sí, ¿qué pasa?). 

Queden dos concerts fins Kelly Lee Owens, que l’he escoltat al matí i m’ha agradat, però per molt que Graham li hagi dit a Rayuelo que Seth Bogart mola jo decideixo que una retirada a temps és una victòria. Retirada! Sí, avui, a les 21:50!