martes, 16 de agosto de 2016

Eaux Claires, dissabte

L'school bus ens recull a l'hora que toca i arribem mes d'hora que divendres. Aprofitem per passejar per la fira d'artesania local i treure el cap al riu, que es precios i hi ha uns nuvols flotant com coto fluix. Cap festival aguanta la comparacio amb el paissatge d'aquest. Potser el Doctor Music a Escalarre, alla hi havia muntanyes, aqui rius i nuvols.

No coneixem cap dels grups dels escenaris de dalt aixi que fem temps a Alpha Consumer, que toquen a l'escenari Flambeaux, en front del principal, Lake Oh Lune. Rock contundent i cançó reivindicativa "I need a gun to protect my other expensive gun".

A tres quarts de dos surt Mavis Staples a escena. Gran dama que porta mes de 60 anys als escenaris I que vaig descobrir gracies a un documental de l'in-edit. Canta que es un portento i te una guasa que fa que la vulguis adoptar com padrina. Fa broma amb el nom del festival, diu que no sap pronunciar-lo, que ella deia "icler", com els "iclers", i es refereix als eclares, pastissets que m'encanten i que tampoc en pronuncia be el nom, o potser els ianquis ho diuen aixi.  Adorable. 
Les Lucius fan la primera aparicio del dia, per ajudar-la amb els cors de no recordo quina canço.

Fem una volta i tornem al Flambeaux, on Jenny Lewis no fa mes que treure amics a cantar amb ella, The Staves i Lucius, i tot son cançons de noia tendres i very cute, pero alguna cosa em diu que les lletres no ho deuen ser tant, de dolces. Talla una cançó perquè no sentia res, es el primer concert que algu te problemes tecnics o de so. 

Perque el so d'aquest festival es impecable. No hi ha un escenari que soni malament i no veus roadies corrent a mitja canço a endollar un ampli. El primavera fracassa estrepitosament en la comparacio.

Anem a dinar, tard, ells ja sopen. Toquen Unknown Mortal Orchestra i jo amb aquest grup ja ho deixo corer. No en vaig aguantar dos cançons al Vida, no n'aguanto dos ara. No dic que siguin dolents, que no ho son. No em diuen res.
Em faria gracia veure Sam Amidon pero toca a dalt, i falta poc per Day of the Dead, aixi que ens posem al bosc entre les dos zones de concert, per mirar les instal.lacions artistiques. I despres anem a agafar lloc. Menys de mitja hora abans ja hi ha gent, pero aconseguim una vuitena fila que acabara sent cinquena, davant d'Aaron. Ni tan mal. Comença la desfilada de colaboradors. Kosh Kaufman, guitarra multi-instrumentista, que fisicament es un J Planetas meets Abraham Boba passats de pes, es a l'escenari gairebe tota l'estona i suposo que hauria de saber qui es, pero no. Bonny Prince Billy surt a tres o quatre cançons, en fa interpretacions impressionants. Aaron no abandona l'escenari en cap moment i Bryce, molt poc. Els Devendorf apareixen menys del que esperava, pero hi ha moments on Bryan toca la bateria amb un altre paio que son flipants. Tambe toca les maraques a alguna canço. Matt nomes surt al final, a un parell de cançons. Els millors per mi son Lisa Hannigan i Little Scream, que han sortit junts i han fet uns cors FLIPANTS. El pelroig d'Arcade Fire no se si es member fixe de Little Scream o no, pero surt amb elles. Toquen un baladon "I'd rather be with you". Al començament tambe ha sortit un member original de Grateful Dead, no en recordo el nom. Tot plegat es un concert unic i irrepetible i es una llastima haver-se perdut Har Mar Superstar, pero ja el vaig veure al primavera.

Lucius, per fi toquen el seu concert, despres d'haver/se passejat per tots els escenaris (si, a Day of the Dead tambe), me chiflen les harmonies vocals.

Decidim veure Erykah Badu assegudes a la gespa. Puta diva. Comença tard, passades les 9, havia de començar a tres quarts. Surten els musics i s'estan deu minuts ben bons tocant, mig cantant "Erykah is on her way". Surt i comença a gemegar. Pallassa. Molt bé ho ha de fer per guanyar-me.

Vale. Ho ha fet. És molt bona. "I'm gonna present who I am but please keep in mind I'm an artist and I'm sensible about my stuff." Gran concert, pero escurçat perque ha sortit quan li ha rotat, Lauryn Hill style. Tot es molt fosc, pero en una d'aquestes s'ilumina el public i Nuria veu que a cinc metres tenim Bryce, el pelroig d'Arcade i les noise, alla asseguts entre la gent. Aquest festival es genial. 

Abans que acabi pugem a Beach House, amb el jovent. La primera part no em diu gran cosa, potser em van saturar, o el meu moment amb ells ja ha passat. Pero toquen be, molt be, i quan sona Take Care m'emociono i just llavors apareix Aaron davant nostre. Alla es queda, amb la dona, fins que acaba el concert, moment en que marxa fugint abans que ningu li demani res.

I aqui s'acaba el nostre Eaux Claires. Es una llastima que quedi tan lluny de tot, ocea pel mig apart. Eau Claire, Wisconsin, esta on crist va perdre l'espardenya. Aixi que aquest cop no podre dir allo que dic sempre, thank you for coming, see you next year, perque no hi haura next year a no ser que em toqui la loteria o me eche un novio de Wisconsin. Pero venir aqui ha estat un somni fet realitat. Les expectatives eren altes i ha estat a l'alçada. Ha valgut la pena.