Eaux Claires, dissabte

L'school bus ens recull a l'hora que toca i arribem mes d'hora que divendres. Aprofitem per passejar per la fira d'artesania local i treure el cap al riu, que es precios i hi ha uns nuvols flotant com coto fluix. Cap festival aguanta la comparacio amb el paissatge d'aquest. Potser el Doctor Music a Escalarre, alla hi havia muntanyes, aqui rius i nuvols.

No coneixem cap dels grups dels escenaris de dalt aixi que fem temps a Alpha Consumer, que toquen a l'escenari Flambeaux, en front del principal, Lake Oh Lune. Rock contundent i cançó reivindicativa "I need a gun to protect my other expensive gun".

A tres quarts de dos surt Mavis Staples a escena. Gran dama que porta mes de 60 anys als escenaris I que vaig descobrir gracies a un documental de l'in-edit. Canta que es un portento i te una guasa que fa que la vulguis adoptar com padrina. Fa broma amb el nom del festival, diu que no sap pronunciar-lo, que ella deia "icler", com els "iclers", i es refereix als eclares, pastissets que m'encanten i que tampoc en pronuncia be el nom, o potser els ianquis ho diuen aixi.  Adorable. 

Les Lucius fan la primera aparicio del dia, per ajudar-la amb els cors de no recordo quina canço.

Fem una volta i tornem al Flambeaux, on Jenny Lewis no fa mes que treure amics a cantar amb ella, The Staves i Lucius, i tot son cançons de noia tendres i very cute, pero alguna cosa em diu que les lletres no ho deuen ser tant, de dolces. Talla una cançó perquè no sentia res, es el primer concert que algu te problemes tecnics o de so. 

Perque el so d'aquest festival es impecable. No hi ha un escenari que soni malament i no veus roadies corrent a mitja canço a endollar un ampli. El primavera fracassa estrepitosament en la comparacio.

Anem a dinar, tard, ells ja sopen. Toquen Unknown Mortal Orchestra i jo amb aquest grup ja ho deixo corer. No en vaig aguantar dos cançons al Vida, no n'aguanto dos ara. No dic que siguin dolents, que no ho son. No em diuen res.

Em faria gracia veure Sam Amidon pero toca a dalt, i falta poc per Day of the Dead, aixi que ens posem al bosc entre les dos zones de concert, per mirar les instal.lacions artistiques. I despres anem a agafar lloc. Menys de mitja hora abans ja hi ha gent, pero aconseguim una vuitena fila que acabara sent cinquena, davant d'Aaron. Ni tan mal. Comença la desfilada de colaboradors. Kosh Kaufman, guitarra multi-instrumentista, que fisicament es un J Planetas meets Abraham Boba passats de pes, es a l'escenari gairebe tota l'estona i suposo que hauria de saber qui es, pero no. Bonny Prince Billy surt a tres o quatre cançons, en fa interpretacions impressionants. Aaron no abandona l'escenari en cap moment i Bryce, molt poc. Els Devendorf apareixen menys del que esperava, pero hi ha moments on Bryan toca la bateria amb un altre paio que son flipants. Tambe toca les maraques a alguna canço. Matt nomes surt al final, a un parell de cançons. Els millors per mi son Lisa Hannigan i Little Scream, que han sortit junts i han fet uns cors FLIPANTS. El pelroig d'Arcade Fire no se si es member fixe de Little Scream o no, pero surt amb elles. Toquen un baladon "I'd rather be with you". Al començament tambe ha sortit un member original de Grateful Dead, no en recordo el nom. Tot plegat es un concert unic i irrepetible i es una llastima haver-se perdut Har Mar Superstar, pero ja el vaig veure al primavera.

Lucius, per fi toquen el seu concert, despres d'haver/se passejat per tots els escenaris (si, a Day of the Dead tambe), me chiflen les harmonies vocals.

Decidim veure Erykah Badu assegudes a la gespa. Puta diva. Comença tard, passades les 9, havia de començar a tres quarts. Surten els musics i s'estan deu minuts ben bons tocant, mig cantant "Erykah is on her way". Surt i comença a gemegar. Pallassa. Molt bé ho ha de fer per guanyar-me.

Vale. Ho ha fet. És molt bona. "I'm gonna present who I am but please keep in mind I'm an artist and I'm sensible about my stuff." Gran concert, pero escurçat perque ha sortit quan li ha rotat, Lauryn Hill style. Tot es molt fosc, pero en una d'aquestes s'ilumina el public i Nuria veu que a cinc metres tenim Bryce, el pelroig d'Arcade i les noise, alla asseguts entre la gent. Aquest festival es genial. 

Abans que acabi pugem a Beach House, amb el jovent. La primera part no em diu gran cosa, potser em van saturar, o el meu moment amb ells ja ha passat. Pero toquen be, molt be, i quan sona Take Care m'emociono i just llavors apareix Aaron davant nostre. Alla es queda, amb la dona, fins que acaba el concert, moment en que marxa fugint abans que ningu li demani res.

I aqui s'acaba el nostre Eaux Claires. Es una llastima que quedi tan lluny de tot, ocea pel mig apart. Eau Claire, Wisconsin, esta on crist va perdre l'espardenya. Aixi que aquest cop no podre dir allo que dic sempre, thank you for coming, see you next year, perque no hi haura next year a no ser que em toqui la loteria o me eche un novio de Wisconsin. Pero venir aqui ha estat un somni fet realitat. Les expectatives eren altes i ha estat a l'alçada. Ha valgut la pena.

Eaux Claires, divendres

Aquesta entrada esta feta amb notes preses durant els concerts i des d'un ordinador ianqui sense accents. Pero era ara o mai, i haver anat fins Eau Claire, Wisconsin, per assistir a un festival, mereixia una cronica, encara que sigui amb faltes i sense fotos.

Mencio especial a l'organitzacio. Busos llancadera des de la majoria d'hotels que et porten fins al recinte. Recinte al que s'accedeix per un cami en mig de boscos i que te un riu a la vora. Les barres son tauletes de camping i la majoria de cervesa que despatxen es de llauna. Deixen entrar cantimplores perque les omplis a les fonts (water station) que hi ha a varis punts del recinte. Gratis. Policlins on sempre vaig trobar paper i que sempre tenen un rentamans amb paper per eixugar-te, malgrat que siguin estil flotarium. Cues? Que es aixo? Ni una. De deu.

Public ultra civilitzat. Nomes al final de la nit veus vasos i llaunes al terra, tothom ho llenca als molts contenidors dispersos pels escenaris. Families que reuneixen tres generacions, nosaltres estavem a la mitja d'edat.  Els nois porten mocadors i cintes al cap, Axl Rose and John MacEnroe style. ¿Por qué? Pero el postureo es minim, residual. La gent ha anat a disfrutar de la musica i es nota als concerts, silenci sepulcral gairebe constant.

Horaris infantils. Obren portes a les 12 del migdia, i a aqueixa hora arribem mes o menys els dos dies.

Hi ha dos zones de concerts, a la segona, la ministream (el nom es meu) s'hi arriba atravessant un bosc, i hi ha els tres escenaris petits. Alli veiem el primer concert del festival, Prinze George, molt guai.

En acabat toca un rapero, Kill the vultures, que s'assembla a un actor de Cites pero fent por. Be pero lo nostre no es el hip hop, aixi que ens en tornem a l'escenari d'abans, on ha de tocar Lisa Hannigan amb Aaron Dessner, a fer temps i agafar lloc.

Confesso sense vergonya, que a la meua edat ja serveix de poc, que no la coneixia, i que vaig apuntar-me el concert per Aaron, pero en surto enamorada. Estem a tercera fila, es molt facil situar-se be si vas amb temps i la gent respecta els espais. Els acompanya  Heather Brooks Broderick, que toca normalment amb Sharon Van Etten i te una veu preciosa. Es tot tan dolc i aparentment fragil. Bryce Dessner tambe surt a la penultima canco. Ja hem fet el dia.

Policlin, dinar i hi ha un grup de folk punk javanès. Quan tornarem a veure un grup folk punk javanes? Hi anem, que encara som per dalt. Llavors surt Aaron a veure'ls i el tenim a dos metres, i no li diem res. Està amb un altre artista que em recorda Mac de Marco però va massa net. Tambe amb un paio que porta una bossa del primavera 2011, i amb la seua dona. A dos metres. Infart.

Anem a veure uns que fan clàssica contemporània i toquen una composició de Bryce. Apareix però ell no toca. I comença a ploure. Passem pel merchandasing, compro i ens refugiem a una carpeta. Veiem Vincent Staples de lluny, i la gent donant-ho tot, put your arms in the air, i in the rain, perquè és calabobos la major part del temps però a estones cau bé. La gent treu ponchos de plàstic i chubasqueros, nosaltres no portem res. Allà ens quedem, a la carpeta. Ens perdem LNZNDRF, que tocaven a dalt, però sentim Bruce Hornsby que és un clàssic amb un parell de hits d'aquests que has sentit mil cops i amb qui la gent esta entregada i entusiasmada.

Abans de James Blake sembla que vol parar de ploure i jo m'aventuro al policlin i a per una birra (m'enamoro del cambrer que supersimpàtic pregunta com està anant tot, em quedaria comprant cerveses per parlar amb ell, que està avorrit) i back to the carpa perquè no només no ha parat sino que ha apretat i m'he mullat una mica. En un moment que afluixa sortim i ens hi apropem, però és un miratge i tornem a la carpa. 

Per sort, para de ploure de debó just abans que comenci Bon Iver. Que presenta en primicia el nou disc. Que te cançons massa experimentals però altres de precioses, i el veiem de lluny però bé i els bisos, ai, hi ha un moment que em vola el cap. La primera del bis va ser Minnesota, WI i va ser brutal. Després va sortir Bruce Hornsby, pero no recordo que va fer, cantar amb ell, suposo. Concert magic. I ja vam plegar.

Al bus de tornado, route 3, va sonar The Shins i em vaig preguntar si els veuré live algun cop.