viernes, 15 de julio de 2016

Vida 2016 - dissabte

No ens vam llevar prou aviat per arribar al concertillo de !!! a la Daurada. Rayuelo sí, que ja sabeu que sent adoració per Nic Offer encara que s’entesti a escriure-li el nom malament. La van liar, com era d’esperar. No anar a la Daurada i fer un esmorçar de forquilla va permetre’ns ser a la Masia d’en Cabanyes a quarts de sis i poder seure al Vaixell a esperar Nacho Umbert. L’acompanyava, altre cop, Raül Fernández Refree, que deu tenir un camarot al barco. No havia sentit mai l’Umbert, malgrat haver-ne llegit no sé quantes entrevistes, jo sóc així. Veu molt maca i lletres que expliquen anècdotes vitals i familiars simpàtiques, també tristes, amb referències cinèfiles incloses: “en una plantación de Ohio hay un hombre muy apuesto, viste un traje de color gris, (…) el motor de un aeroplano se ha empezado a intuir (…) aquel avión da mala espina, lleva un rato fumigando el mismo campo, qué tontería”. Clar, ara ja sé que la cançó es diu Que lo sepa Cary Grant, però aquell dia no ho sabia, i endevinar que parlava de “Con la muerte en los talones”, o “North by Northwest”, em va fer molta gràcia. Quines ganes de tornar-la a veure, no us n’he fet venir? 


Després, El niño de Elche. No és el tipus de música que escolto a casa, però he de reconèixer que em va sorprendre la seua proposta, al menys és diferent. Flamenc barrejat amb qualsevol cosa que us vingui al cap, poderío vocal, presència escènica. La gent estava entusiasmada, jo aclaparada, i només us recomano que si se us posa davant un concert seu no dubteu a anar-hi. 

Vaig anar tirant cap a Basia Bulat, que volia agafar lloc. Arribar un quart abans que comencés només em va servir per estar just on acavaven les cadires, i on el públic va estar callat durant tot el concert, això ho vaig descobrir després, i thank God! Meravellosa. Era potser l’artista que més ganes tenia de veure perquè no l’havia vist mai abans i té unes quantes cançons de les que et pessiguen l’ànima i regiren sentiments. A més de guitarra portava un harpa que he llegit que té més de cent anys. Cent un. I un ukelele amb el que va tocar l’última cançó, Tall, tall shadow, cantant cap a dins la caixa, creant un efecte flipant. Ah, i va cantar Tu nombre me sabe a hierba, de Serrat. Riquiña. Algú li ha ensenyat aquest diminitiu gallec i ens el va dedicar, però la riquiña és ella. 


Moment de confusió, de tenir gent escampada per tot el recinte i no saber si Doble Pletina o Balthazar i decidir policlín, cervesa i agafar lloc a The Divine Comedy, així sí, després d’haver anat d’una punta a l’altra i sentit un parell de cançons de cada grup.

Doncs això, tercera fila a The Divine Comedy. Que darrerement sembla que estiguem fent una competició de primerafilisme. Jo, que tota la vida he estat de lateral dret prop de la barra. Concert impecable. Cançons noves, To the rescue és preciosa, i de tota la vida, el que esperem a un festival, A lady of a certain age, National Express, Songs of love, Tonight we fly segur que eren al setlist. Si no em falla la memòria, At the indie disco i Generation Sex també. Impossible no voler fer-te amiga de Neil Hannon, tot un gentleman que fa broma als seus músics sobre el tema Brexit, “They’re all English! We love England, come back!”


Sense temps de res Nada Surf començaven el seu concert a l’escenari Masia, i buff, quin concert!!! Van sonar com un cohet (el só, altre cop, impecable), van tocar entusiasmats i la tercera o quarta cançó va ser Concrete bed i vaig començar a fer salts i em va agafar l’emoció que em tenalla estòmac i gola i em posa el somriure a la cara i vaig disfrutar com sempre. El dubte ofén, de fet. Els he vist en concerts més tranquils, o menys entregats, però sempre són una aposta segura. Ens van fer ballar amb Inside of love, saltar com adolescents grunge amb Popular,  i corejar a crits Always love. I Mateo cada dia està més guapo. Us he dit que venen al razz el 22 de novembre? 


Kula Shaker o sopar? Més de mitjanit, sopar, i més si la cançó que més coneixes i t’agrada d’ells és una versió d’un altre grup. 
Seiem a sopar i reposar una estona, tenim Perro liant-la, de fons, i algun Nada Surf passant a la vora de la nostra taula, evidentment els vam felicitar. "Mateo guapo" no ho vaig dir, em vaig mossegar la llengua.  
Segon moment de confusió, d’anar a esperar a Joe Crepúsculo per marxar als tres segons que comencés el concert, a Lindstrom, que em diuen que és música per fer créixer l’herba i vaja, jo diria que és per fer ballar un bon prat d’aufals per dallar. Rayuelo em diu que ja és a primera fila per !!! i allà que voy. 

Primera fila i centrat, a sobre de la regata que tapa els cables. A costat i costat, dones fins on arriba la vista. No és extranys que Nic casi li faci un petó un dels cops que va baixar a que el sobessim, tenir un tiarrón heterosexual de 1,85 a primera fila ballant i cantant no li deu passar cada dia. !!! com al BIME. Totes les cançons sonen semblades, no toquen Me and Giuliani ni que els matin, i Heart of hearts no es reconeix fins la tornada, i la proposta descansa a l’exhibició de ball de Nic i la corista (impressionant, tot) però programats com cal, tard, és una festa assegurada. A l’últim passeig de Nil entre el públic hi va haver moviment i vaig acabar a primera fila. Vaig sortir a les pantalles, m’han dit. Vaig aconseguir el setlist, van dos, me’l va donar el nerd de les ulleres que canta una cançó, Dan Gorman? I cinc minuts després que acabés, Nic va atansar-se a saludar i ens vam fer una foto amb ell. Que m’ho vaig passar pipa, vaja.


Després 2manydjs fins que es va fer de dia i ens van fer fora. 

i una mica de diumenge

Aquest any, per primer cop en la història de les meues assistències a Faradays i Vides, vaig quedar-me diumenge. Ens ho vam prendre amb calma però vam arribar a mig concert d’Hazte Lapón, que ho estaven brodant; a Ultimate Painting, que ens va recordar a Jacco Gardner, molt bons; i la gran revelació, i ja sé que vaig mooooolt tard, blablabla, Rodrigo Amarante. Si Mateo, Matthew, de Nada Surf, és guapo, Rodrigo és d’aquells homes que tothom vol mantenir allunyat de la nóvia. Verge santa. I què bé canta. Recital multilingüe, influències de bossa nova, chanson, pop… delicat i deliciós. Un gran final de festa. 




Thank you for coming, see you next year, jo ja m’haig comprat l’abonament a la primera tanda.