viernes, 15 de julio de 2016

Vida 2016 - dissabte

No ens vam llevar prou aviat per arribar al concertillo de !!! a la Daurada. Rayuelo sí, que ja sabeu que sent adoració per Nic Offer encara que s’entesti a escriure-li el nom malament. La van liar, com era d’esperar. No anar a la Daurada i fer un esmorçar de forquilla va permetre’ns ser a la Masia d’en Cabanyes a quarts de sis i poder seure al Vaixell a esperar Nacho Umbert. L’acompanyava, altre cop, Raül Fernández Refree, que deu tenir un camarot al barco. No havia sentit mai l’Umbert, malgrat haver-ne llegit no sé quantes entrevistes, jo sóc així. Veu molt maca i lletres que expliquen anècdotes vitals i familiars simpàtiques, també tristes, amb referències cinèfiles incloses: “en una plantación de Ohio hay un hombre muy apuesto, viste un traje de color gris, (…) el motor de un aeroplano se ha empezado a intuir (…) aquel avión da mala espina, lleva un rato fumigando el mismo campo, qué tontería”. Clar, ara ja sé que la cançó es diu Que lo sepa Cary Grant, però aquell dia no ho sabia, i endevinar que parlava de “Con la muerte en los talones”, o “North by Northwest”, em va fer molta gràcia. Quines ganes de tornar-la a veure, no us n’he fet venir? 


Després, El niño de Elche. No és el tipus de música que escolto a casa, però he de reconèixer que em va sorprendre la seua proposta, al menys és diferent. Flamenc barrejat amb qualsevol cosa que us vingui al cap, poderío vocal, presència escènica. La gent estava entusiasmada, jo aclaparada, i només us recomano que si se us posa davant un concert seu no dubteu a anar-hi. 

Vaig anar tirant cap a Basia Bulat, que volia agafar lloc. Arribar un quart abans que comencés només em va servir per estar just on acavaven les cadires, i on el públic va estar callat durant tot el concert, això ho vaig descobrir després, i thank God! Meravellosa. Era potser l’artista que més ganes tenia de veure perquè no l’havia vist mai abans i té unes quantes cançons de les que et pessiguen l’ànima i regiren sentiments. A més de guitarra portava un harpa que he llegit que té més de cent anys. Cent un. I un ukelele amb el que va tocar l’última cançó, Tall, tall shadow, cantant cap a dins la caixa, creant un efecte flipant. Ah, i va cantar Tu nombre me sabe a hierba, de Serrat. Riquiña. Algú li ha ensenyat aquest diminitiu gallec i ens el va dedicar, però la riquiña és ella. 


Moment de confusió, de tenir gent escampada per tot el recinte i no saber si Doble Pletina o Balthazar i decidir policlín, cervesa i agafar lloc a The Divine Comedy, així sí, després d’haver anat d’una punta a l’altra i sentit un parell de cançons de cada grup.

Doncs això, tercera fila a The Divine Comedy. Que darrerement sembla que estiguem fent una competició de primerafilisme. Jo, que tota la vida he estat de lateral dret prop de la barra. Concert impecable. Cançons noves, To the rescue és preciosa, i de tota la vida, el que esperem a un festival, A lady of a certain age, National Express, Songs of love, Tonight we fly segur que eren al setlist. Si no em falla la memòria, At the indie disco i Generation Sex també. Impossible no voler fer-te amiga de Neil Hannon, tot un gentleman que fa broma als seus músics sobre el tema Brexit, “They’re all English! We love England, come back!”


Sense temps de res Nada Surf començaven el seu concert a l’escenari Masia, i buff, quin concert!!! Van sonar com un cohet (el só, altre cop, impecable), van tocar entusiasmats i la tercera o quarta cançó va ser Concrete bed i vaig començar a fer salts i em va agafar l’emoció que em tenalla estòmac i gola i em posa el somriure a la cara i vaig disfrutar com sempre. El dubte ofén, de fet. Els he vist en concerts més tranquils, o menys entregats, però sempre són una aposta segura. Ens van fer ballar amb Inside of love, saltar com adolescents grunge amb Popular,  i corejar a crits Always love. I Mateo cada dia està més guapo. Us he dit que venen al razz el 22 de novembre? 


Kula Shaker o sopar? Més de mitjanit, sopar, i més si la cançó que més coneixes i t’agrada d’ells és una versió d’un altre grup. 
Seiem a sopar i reposar una estona, tenim Perro liant-la, de fons, i algun Nada Surf passant a la vora de la nostra taula, evidentment els vam felicitar. "Mateo guapo" no ho vaig dir, em vaig mossegar la llengua.  
Segon moment de confusió, d’anar a esperar a Joe Crepúsculo per marxar als tres segons que comencés el concert, a Lindstrom, que em diuen que és música per fer créixer l’herba i vaja, jo diria que és per fer ballar un bon prat d’aufals per dallar. Rayuelo em diu que ja és a primera fila per !!! i allà que voy. 

Primera fila i centrat, a sobre de la regata que tapa els cables. A costat i costat, dones fins on arriba la vista. No és extranys que Nic casi li faci un petó un dels cops que va baixar a que el sobessim, tenir un tiarrón heterosexual de 1,85 a primera fila ballant i cantant no li deu passar cada dia. !!! com al BIME. Totes les cançons sonen semblades, no toquen Me and Giuliani ni que els matin, i Heart of hearts no es reconeix fins la tornada, i la proposta descansa a l’exhibició de ball de Nic i la corista (impressionant, tot) però programats com cal, tard, és una festa assegurada. A l’últim passeig de Nil entre el públic hi va haver moviment i vaig acabar a primera fila. Vaig sortir a les pantalles, m’han dit. Vaig aconseguir el setlist, van dos, me’l va donar el nerd de les ulleres que canta una cançó, Dan Gorman? I cinc minuts després que acabés, Nic va atansar-se a saludar i ens vam fer una foto amb ell. Que m’ho vaig passar pipa, vaja.


Després 2manydjs fins que es va fer de dia i ens van fer fora. 

i una mica de diumenge

Aquest any, per primer cop en la història de les meues assistències a Faradays i Vides, vaig quedar-me diumenge. Ens ho vam prendre amb calma però vam arribar a mig concert d’Hazte Lapón, que ho estaven brodant; a Ultimate Painting, que ens va recordar a Jacco Gardner, molt bons; i la gran revelació, i ja sé que vaig mooooolt tard, blablabla, Rodrigo Amarante. Si Mateo, Matthew, de Nada Surf, és guapo, Rodrigo és d’aquells homes que tothom vol mantenir allunyat de la nóvia. Verge santa. I què bé canta. Recital multilingüe, influències de bossa nova, chanson, pop… delicat i deliciós. Un gran final de festa. 




Thank you for coming, see you next year, jo ja m’haig comprat l’abonament a la primera tanda. 

miércoles, 13 de julio de 2016

Vida 2016 - divendres

Vam poder arribar al concert de Kiko Veneno, que molts no poden dir el mateix. Vam pujar amb els autobusos de l’organització (pagar 1,5€ per a una freqüència decent em sembla prou bé) i a dos quarts de vuit ja erem a la cua de les polseres. Cua que ens va fer una mica de por de primeres, però que es va resoldre en deu minuts. Una mica més tard s’hi van estar una hora. Manca de previsió de l’organització? Segurament. Divendres hi havia gentada, majoritàriament per Wilco, i la gent no pot arribar tant d’hora com dissabte, si treballa. 
Però nosaltres ja érem dins i amb temps de comprar alguns tíquets i demanar la primera cervesa, la que té més bon gust i entra millor de totes. L’escenari del vaixell ja estava força ple i ens vam situar a l’esquerra. Kiko i Refree acompanyant-lo a la guitarra. M’agrada Kiko Veneno però només en conec els àlbums dels 90, el Cantecito i l’altre, pero la Saxofonista estava emocionada perquè havia tocat “Yo seré mecánico por ti”. Si la crònica l’escrigués ella segur que s’estendria més i ho explicaria millor. Jo m’ho vaig passar bé i prou. 

D’allà a Villagers, segona o tercera fila sense patir-hi gaire. Molt bé, però havent-los vist al novembre a l’auditori del BIME, en silenci sepulcral i ambient íntim i recollit, a la comparació surt perdent el Vida. Igualment, màgic tornar a sentir Courage, Nothing arrived, Hot scary summer, íntimes i corprenedores, amb la banda en formació de luxe, amb arpa i contrabaix, i un final de concert amb Occupy your mind, enérgica, i amb un só, com a tot el festival, impecable (prenguin nota, senyors del Primavera). 


Els següents eren Manel però calia sopar. Veus els horaris i penses que què bé tot, alternadet i separadet, però també hi ha coses a la Cabana i a la Cova (al Vaixell acaben d’hora, thank God!) i no puc evitar la sensació que hauria de ser a un altre lloc, que m’estic perdent alguna cosa. 
Sopar, prèvia cua considerable, és hora punta i és dia punta, ha vingut molta gent per Wilco i es nota. En acabat de sopar, a Za! Hay que quererles. I veure’ls sempre que se’t posin per davant. La memòria falla més d’una setmana després però crec recordar un final de concert on es van posar a punxar coses absurdes i divertides. Qué sé yo, capaços d’haver posat el Ritmo de la noche.
Solapaven una mica amb Unknown Mortal Orchestra i els vaig sacrificar, malgrat no haver-los vist mai. Vaig sentir-ne alguna cançó des dels policlins i la barra, agafant una cervesa per esperar a Wilco. 

Sense matar-m’hi gaire vaig situar-me força endavant, lateral però bé, molt bé. He vist molts concerts de Wilco. A aquest post de 2009 en portava 6,  i els he vist 2 cops més - ps10 i ps12. La diferència és que els sis primers, de 2004 a 2009, hi havia una banda en estat pletòric i dos dels concerts van ser al Razz, i va sonar bé, flipa. Els dos concerts del primavera els vaig disfrutar com una enana, però a ells els queien crítiques de punta. El del Liceu, a preus estratosfèrics, directament me’l vaig saltar. Així que em va passar una mica com al de Springsteen (salvant totes les distàncies): feia tant que no els veia i cal dir que ells estaven en forma i que el repertori va ser de deu, que va ser el concert del dia. Teniu el setlist aquí. Moments àlgids: Art of almost, Spiders, Via Chicago, Pickled Ginger, I am trying to break your heart, I’m the man who loves you. No recordo a quina cançó ens va demanar que coregéssim l’oé oé oéeee que tant li agrada (si heu vist Wilco o Jeff Tweddy unes quantes vegades, ho sabeu) i quan van acabar vam arrencar-nos a oe-oe-oeeeear i van regalar-nos un bis elèctric, I’m a wheel. Em vaig quedar sense A shot in the arm, però la felicitat mai no és perfecta i completa. 


El Vida no dóna treva i Triángulo de Amor Bizarro ens esperaven. Jo necessitava una mica de temps per acabar de païr un nou concert genial de Wilco i em va costar entrar al de TAB. I això que t’hi solen fer entrar a clatellades. Ja em va passar fa uns anys al DCode, que TAB anaven darrere Sigur Rós i l’hòstia va ser de traca. Però si et toquen De la monarquía a la criptocracia jo ho tinc molt difícil per no començar a fer bots. La que no recordo si van tocar és El fantasma de la transición, però mira, concert de sacsejades perfecte per remprendre el ritme de la nit, ritmo de la noche, que després venen Delorean i volem ballar, però decepció, o algo, i ens diuen que anem a Los Bengalas, però no hi arribem i ja ens quedem als Modena DJs i error perquè és avorrit, i quan marxem Guille Milkyway està posant tots els temazos a l’escenari de dalt. Hem triat malament i ja hem decidit marxar i marxem. 



miércoles, 6 de julio de 2016

Arcade Fire, con gloria y pena

Las crónicas, las mías al menos, empiezan por el principio. O por donde a mí me da la gana, claro. 
El principio de todo fue un caos para comprar entradas. Que si dos por persona y nominales y entrar las dos personas juntas, todo para evitar reventas. Hasta aquí bien, la idea es encomiable. Que la web se colapsara antes de iniciar la venta y te remitiera a una centralita en la que, obviamente, “todos los operadores están ocupados” fue frustrante. Cuando parecía que ya estaba todo el pescado vendido, unas almas buenas de Twitter nos indicaron el camino hacia la luz, pero yo estaba al teléfono (recuerda que pensaba que ya estaban agotadas) hablando de cosas de trabajo que ya ni me iban ni me venían. Intenté comprar siguiendo los enlaces desde el móvil y casi lo consigo pero no pudo ser. Otra alma buena de Twitter me dijo el viernes pasado que no podía ir y que como me había visto tan disgustada, si la quería, su entrada era mía al precio que pagó. Cuarenta y ocho eurazos. 
Felicidad. 


Entre una cosa y otra, y porque había renunciado mentalmente a intentar primeras filas, entraba en el razz pasadas las ocho y media. Ya no había ni cola. Tampoco pedían DNI como anunciaban. Vamos, que quien quisiera revender podría haberlo hecho. 
Los teloneros, Little Scream, ya estaban tocando. Nada más entrar yo, sale mi pelirrojo favorito a tocar con ellas. Ovación cerrada. El grupo pintaba bien pero el sonido auguraba la catástrofe sonora que estaba por llegar. Ni cuando era Zeleste ni como Razzmatazz ha sonado bien esa sala. Algunas veces ha sido peor que otras, pero el sonido suele ser infame. Llevo yendo a conciertos allí desde principios de los noventa. He estado en todas las ubicaciones posibles, desde primera fila a casi caerme por las escaleras de los lavabos, en el centro, en los laterales, al lado de las barras, arriba sentada con los pies colgando y arriba de pie doblando el lomo para ver algo. Sé lo que digo. Infame habitualmente, medio decente los días buenos. Anoche no hubo suerte. 
Me enteré al llegar a casa de que era su primer concierto con la banda al completo en dos años. Se anunciaba como un “warm-up gig”, de preparación para las giras veraniegas. No esperaba las casi dos horas que duró. No esperaba el setlist repleto de favoritas que nos regalaron. Sí esperaba su entrega y euforia. Euforia contagiosa. Me temía el mal sonido pero fue mucho peor de lo imaginado. 


Ready to start para empezar el concierto es muy adecuado. No es favorita, me resulta pelín cansina, y sonaba mal, apagada, pero pensé que de ahí sólo podían ir para arriba. Siguió The Suburbs, bien, es tranquila pero me gusta. El sonido mejora ligeramente, o me lo parece. Sprawl II, superfavorita de ese mismo disco, y sale Régine, que ya la echaba de menos. Pero los destellos de luminosidad que tiene la canción en disco no aparecen por ningún lado. Reflektor y Afterlife (superfavorita junto a Normal Person, que sonará, fatal, más tarde) y la primera suena mejor que la segunda. Los instrumentos no se distinguen, suenan embotados, “empastifats” me dice más tarde Mireia por Twitter. No sé cuántas veces me he llevado ya las manos a la cabeza exclamando para mí “suena como el culo”. Nadie parece darse cuenta. Voy sola y no puedo contrastar mi percepción. Mireia me confirma que sí, que no sonó bien pero ella pensaba que era porque estaba en primera fila. ¿Veis como no es cosa mía? “Can we just work it out, scream and shout, ‘till we work it out?” y eso hago, cantar y bailar e intentar disfrutar del concierto aunque sienta que me están robando lo que podría ser un set perfecto e inolvidable. Keep the car running llega tras tres cuartos de hora de concierto y en un festival podría marcar el inicio de la traca final. Pero no. Suena bien, muy bien. Win hace un discurso del que no entiendo casi nada, y no es por mi inglés. Que la canción la escribieron cuando Bush iba a salir reelegido y que ahora el país se enfrenta a algo parecido (la sombra de Trump es alargada, si he entendido bien). Keep the car running y es posible que sea la primera vez en lo que llevamos de concierto que sonrío con la boca abierta. “There's this fear I keep so deep, knew it's name since before I could speak, OH, OH, OH, OH! . Bajan un poco las pulsaciones con Intervention, mi reino por un concierto de Arcade Fire en una catedral con órgano, y My body is a cage, preciosa pero no se oyen los instrumentos. 

La banda está al completo, eso lo vi, lo que no sabía era lo de los dos años. Además de los dos Butler, Régine, mi pelirrojo favorito y el batería, llevan un par de instrumentistas de vientos y un violinista. Me chivan en Twitter que les acompaña Owen Pallet, quizá es el violinista, pero lleva barba. Bueno, pues la banda al completo, con todos los instrumentos (menos el órgano, lástima) debería sonar como para volarnos la cabeza literal y metafóricamente. Y no es el caso. Y maldigo la sala. 

Suena No cars go. Esta canción fue himno de los que escribíamos en este blog. Cuando escribía más gente aparte de servidora. Mil veces la hemos bailado, brincado, cantado desgañitándonos, y hoy estoy sola en razz y los echo de menos a todos. A los del blog y alrededores. A los intersimbólicos. También echo de menos la sección de vientos, gloriosa en disco y que apenas se aprecia hoy en razz. 
Llevamos casi hora y media de concierto y encaran la recta final con los boletos ganadores: el repaso a Funeral. El sonido es tan deplorable que Power out suena como el culo y luego la gente tarda un buen rato en darse cuenta de que la siguiente es Rebellion (Lies). También cantan “love” en lugar de “lies” tras el “every time you close your eyes”, o lololo (como en No cars go y si es lololololo tenemos un problema), me hacen dudar, igual en algún momento han decidido cambiarle la letra. No, ¿no? Lies. 
La penúltima (y eso lo sé ahora) es Here comes the night time y sacan los cabezudos y en uno de los subidones de percusión de la canción alguien tira al aire un culo de vaso de cerveza, a la inglesa, y segundos después un “inserte aquí su adjetivo” decide asaltar la pista arrasando con lo que se ponga delante, y delante de su vaso lleno de cerveza está mi cabeza. Que te vacíen un vaso de cerveza en la cabeza el día que has decidido no beber nada tiene guasa. Pero en el fragor de la batalla me pongo a reir. Me escurro un poco los rizos y el flequillo, me seco como puedo la cara y los brazos. Sigo riendo. Confeti. Se me queda pegado, claro. Sigo con la sonrisa en la cara. 
Parece que se van, se van, aplaudimos, yo aún intento arreglar el estropicio cervecero. Pero falta Wake up. Igual el confeti lo han disparado en Wake up. Siempre es la última, ¿no? 
Gritamos tanto que no se oye a la banda. Nada. Ni la batería casi. No es la primera vez. Pero ya da igual. El razz en pleno tiene los brazos en alto y los ondea y canta y grita y lololea y sonríe. 

Salgo de allí con un cabreo importante, a la vez que feliz como una perdiz. Feliz porque han tocado casi dos horas (lo he mirado, de 21:37 a 23:23), más incluso que la vez que tocaron en el Sant Jordi, única de las otras cuatro veces que los he visto que no ha sido en un festival. Feliz porque el setlist era genial. Feliz porque la gente, en general, se ha comportado, nada de tertulianos, sólo critico un ligero exceso de móviles grabando vídeos con mal sonido que nadie verá nunca jamás. Cabreada por el sonido de la sala, que no nos merecemos ni público ni artistas. 


Setlist 
Ready to Start
The Suburbs
Sprawl II
Reflektor
Afterlife
We Exist
Normal Person
Keep the Car Running
Intervention
My Body is a Cage
We Used to Wait
No Cars Go
Haiti
Neighborhood #1 (Tunnels)
Neighborhood #3 (Power Out)
Rebellion (Lies)
Here Comes the Night Time

Wake Up