sábado, 28 de julio de 2012

Falles de Llesp 2012

"No hay dos sin tres", ni tres sense quatre.
Confesso que aquest any vaig tenir moments de dubte, de "vols dir que no pots quedar-te a baix tan tranquil·la i veure-les, que no les has vist mai encara?" Les meues pors de sempre, de cagueta consagrada, tornaven a fer acte de presència, per molt que aquest fos el quart any que les correria.
La forma física com sempre, potser més forta, però córrer cara amunt no és la meua especialitat i si a sobre no puc fer anar els braços per impulsar-me, vaig venuda.
Però ja que hi era i que la colla de Llespwecanners havia augmentat exponencialment, setze adults (de mida, de coneixement ja és una altra cosa) i dos canalles, sense comptar-m'hi jo, doncs va, farem el numeret. Si a sobre el calamar andorrà et diu que ets el seu referent i que ella baixa perquè ho fas tu, la pressió és massa forta per negar-s'hi.

A la tarda vam pujar al faro amb els Llespwecanners, jo ben malcalçada, i ostic, em va semblar més dret  que els altres anys! A punt de fotre'ns de lloros baixant, les converse són el pitjor.
Vaig anar a buscar la falla, i la que m'havia guardat mon germà, "boniqueta i atrevida" però que ja sabia que no la voldria, doncs això, dona-me'n una altra que pesi menys.

Com sempre, a les nou amunt.


Cau la nit mentre sopes i reparteixes el que et sobra, la truita amb trumfa de Tere vola. Pregunto a mon germà qui baixarà primer. Doncs encara no hem decidit. I mitja hora abans li diuen a Javi que li ha tocat. La tradició diu que l'últim casat o afillat del poble és qui va davant, i Olmo va nàixer encara no fa vint dies. A dos quarts d'onze tocats comencen els xics. Primer, els micro, els pollets: canalleta de tres o quatre anys o menys. Darrera la resta de canalla. Cridem com esperitats per animar-los però no els acabem de veure, perquè mentre ells encenen el nostre faro, a baix, nosaltres hem d'encendre les nostres falles.




Fot tan vent que se'm rosteix una mica el braç, però aguanto, que vull la falla ben encesa i poder baixar al davant. Objectiu aconseguit.

És ben curiós com el camí que m'ha semblat relliscós i dret em costa menys de baixar amb una falla al coll, sense mans per parar una caiguda, i parant compte a no menjar-te la falla del davant.




Tot i que vaig davant, no evito haver de començar a córrer a la fonteta, "que no si talle!!!" Entrar a la plaça a la carrera, baixar pel camí, puja cap a casa Call, torna a córrer pel camí de casa Pau (encara no entenc com ningú s'ha estampat a un dels quatre giravolts), segona passada per la plaça, pujar cap a casa Basuré ("em pesa el cul!!!") i avall i a fer rocle al voltant del faro.
La meua part preferida de les falles de Llesp. Tots al voltant d'un faro que hem de fer a la plaça perquè si el fem a dalt el bosc cremaria fins a les Corts de Cóll, cridant, primer ajupits esperant que arribin tots els fallaires i desprès drets enlairant la falla abans de llençar-la. Emoció alliberada. I alliberadora.











Fotos: Núria Castells

miércoles, 11 de julio de 2012

Regina Spektor - Us (... living in a den of thieves)

Premonitorio fue que me emocionara como lo hice con esta canción, y que al ver la letra me de cuenta de que la bofetada que la realidad del día de hoy nos ha dado, la cantó ayer Regina Spektor.




We're living in a den of thieves
Rummaging for answers in the pages
Were living in a den of thieves

And it's contagious
And it's contagious



Vivimos en una cueva de ladrones
Rebuscando respuestas en las páginas
Vivimos en una cueva de ladrones


Y es contagioso
Y es contagioso



Regina Spektor


De apenas conocerla a superfan en un concierto.

Confieso. Lo de Spektor siempre me echó para atrás, ya ves tú que tontería. La había oído en la radio, y me gustaba, pero hay tanto por escuchar... Suponía, erradamente, que se lo había puesto por molón, por Phil Spector y su muro de sonido. Pues no. La muchacha es rusa, emigrada a USA a los nueve años, y Regina Spektor es su nombre real. Con un Ilynichna de por medio.  Регина Спектор en caracteres cirílicos. 

Ayer la niña dj tuiteaba esto: "Antes de ir a un concierto sola no debes olvidarte de preguntar primero a  si se apunta, dirá que sí en el 80% de los casos <3"
Pero lo cierto es que esta vez ni me preguntó. Le había visto en un tuit perdido que iba a ir, que era su autoregalo de cumpleaños, o algo así. No fue ni eso ni la mini-entrevista en El País Semanal de Íñigo López Palacios (@inigolp). Fue otra cosa. Ese instinto que siempre me ha dicho cosas y que últimamente estoy aprendiendo a escuchar.
El domingo la busqué en el spoti y me la puse, primero de fondo. Luego mirando el título de las canciones. Repitiendo alguna. El lunes ya medio decidida  confirmé que brokenjarta iba y me compré la entrada.
No era barata, pero visto y oído lo visto y sobre todo oído después, bien valió cada euro. Ni que fuera en Razz me echó para atrás ni el resfriado que me ha dejado hoy en cama desmerecieron el maravilloso concierto que ofreció la muchacha.

Público variado, mucha chica que arrastra al novio al concierto, nivel de los que tenía a la izquierda: tras dos canciones el chico se acerca al oído de la chica y pregunta "Regina ¿qué?". Algún gayer llamándola guapa a gritos. Chicos que pegan más en una rave perroflauta. Yo, encandilada desde la primera canción. Brokenjarta lo mismo pero al cuadrado.

Si no lo digo reviento: ¿qué hacía Valderrama tocando la batería? Además le acompañaba un D'Artagnan al chelo y un muchacho normal a ¿los sintes? Y su marido, Only Son (que no se llamará así en su casa a la hora de comer), que había teloneado con un iPad de banda, en la canción Call them brothers. Ella, piano y voz, y chunda-chunda y trompetas a dos carrillos cuando lo requiere la canción.

El setlist, parece que el mismo en toda la gira, lo he copiado de por aquí: Ain't no cover (a pelo), The Calculation, On the radio, Small town blues, Blue Lips, Patron Saint, How, All the Rowboats, Eet, Call them brothers, The prayer for François Villon, Dance anthem of the 80's, Better, Don't leave me (ne me quitte pas), Firewood, Oh Marcello, Ballad of a politician, Sailor song, Open, The party y en los bises Us, Fidelity y Samson los hits, vaya. Cuando empezó Us Laura me susurró que esa era la canción que había cantado en casa de los Obama. Primero me dejó fría, pensé que otras canciones me habían gustado mucho más. Pero entonces sucedió, y de repente, sin fijarme en la letra más allá del "it's contagious", sólo con la música y su voz y la emoción contenida por fin liberada, un par de lágrimas tuvieron la osadía de asomar a mis ojos.

Maravillosa.


miércoles, 4 de julio de 2012

No hi ha dos sense tres


... i aquesta es la meva  aportació personal i “cent per cent” subjectiva d’aquest Faraday 2012 no pretén ser una crítica sino una narració del que a hores d’ara recordo, esquitxada d'anècdotes i alguna que altra broma, espero que no massa privades.

Aquest festival té la virtut de portar als meus amics un cap de semana l’any al poble on vaig créixer. Sóc de la creença que quan un esdeveniment agradable és repetix més de dues vegades cal transformar-ho en tradició. Com ho és també que Gwen i servidora compartim cotxe amb el Baron i la Baronesa. Aquest cop em tocà esperar refugiada sota l’ombra d’un arbre esquàlid davant el Bingo de Gran de Gràcia. Camí de Vilanova repassàvem quants vestits o parells de sabates portàvem per un sol cap de setmana, les noies es clar, perque el Baron anava amb un sol parell.

Els divendres sempre pateixo com diu Gwen, l’efecte “primer dia de festival” el sopar amb les amigues absents durant lal major part de l’any i les múltiples retrobades amb la gent que pràcticament només veig al festival, impediren que seguís el que passava damunt l’escenari.  Però està bé que així fos perque forma part del paisatge cultural que és el Faraday. Bowebirds em van agradar i sé que els hagués pogut disfrutat molt més, però sóc sincera si dic que no li vaig prestar atenció a cap concert sencer, a excepció potser de Herman Düne, que van estar prou bé. També recordo sentir de fons  Love of Lesbian i a Nu Niles a aquests últims amb ganes d’apropar-me més. No vam tancar el Molí de Mar el primer dia tot i que recordo haver ballat una bona estona al escenari tic-tac.

Dissabte vaig arribar per veure les Fryda Hyvönen, de Umea, ciutat universitària on va estudiar la única amiga sueca que he tingut. Molt influides per la estètica Abba, i no només en els seus vestits i complements, el duet de fémines semblaven la versió postmoderna del grup suec  més famós de la història,  versió tranquil·leta això sí. A mi em van agradar, un bon començament vaig pensar, però la resta del públic només va aplaudir amb ganes amb l’orgàsmic final de la pianista i cantant.
Josh Rouse va donar una lliçó magistral de “saber fer” musical, les cançons antigues m’emocionaren i em feren recordar temps passats, i les noves m’enganxaren desde el primer moment. Sonen a tot: a pop, a folk, i a bossa nova! ... concertàs.

De La Estrella de David havia sentit alguns temes del seu album Maracaibo i intuïa que em podien agradar, així va ser. Acompanyat de la Bienquerida (la seva) i Joe Crepúsculo, potser no canta bé, però mentre durà el concert a mi em molestava que la gent em parlés, van captar la meva atenció completament de principi a fi. Prou memorable per mi.

Pegasvus ens van fer ballar, "electropop de fa 10 anys" va dir el nostre dj enginyer, i allò fèia preveure que la nit encara donaria molt de sí.  Aquest any crec que la organització ha tingut en compta que a certes hores no és aconsellable programar depén de quins grups per bons que siguin.
La Casa Azul reinventats, allunyats de la imatge i el so tonti tecnopop que jo recordava i amb una escenografia i posada en escena que em van fer pensar, salvant les distàncies, en el concert de Pet Shop Boys del PS2010. Públic entregat, inclosos nosaltres.

Robert de Palma va fer una sessió memorable, és veritat, no vam parar de ballar ni un sol tema i deixà el llistó molt alt, així que quan DJ Mayfield va sortir ho va fer una mica titubejant, els primers temes feren que uns quants marxessin però de seguida remuntà i aconseguí que fins i tot Gwen ballés temes souleros fins que vam sentir allò de “vagin sortint”.



Epílog: El Faraday és una parada més del fil conductor que és la espiral del passat-present-futur-present-passat-futur-present-passat-(...) de la que no sabem o no volem sortir.
- I tú et veus venint al Faraday posem.. amb 56 anys?
- Jo sí!.... si encara hi ha Faraday i jo continuo aquí.

Algunes frases de la nit (segur que hi ha més però no recordo):
"Avui  tinc aguinaldo per partida doble"
"Aquest any la bossa del Faraday queda a ran de gespa"
"La Bienquerida ha passat de portar faldilles rocieras a minis poligoneres"



lunes, 2 de julio de 2012

Faraday 2012

El cartell d'enguany no era gaire reeixit, però a mi no em miris, que jo em vaig comprar l'abonament al desembre. Però dir això, desprès del que hem vist i gaudit al Molí de Mar, és injust.
A priori semblava que dominaven, com l'any passat, els grups tranquils. Vam estudir els horaris quan van sortir per saber qui ens salvaria la nit. Dissabte, La Casa Azul, estava clar, i abans, Pegasvs. Divendres confiavem en Fasenuova. Però anem per parts. 
Arribar el divendres a Vilanova i la Geltrú a una hora decent implica sortir d'hora de la feina, dinar en una esgarrapada, acabant d'omplir la maleta mentre es fa el cafè, i ni somiis a fer una migdiada, jaure una mica al llit de l'hotel a tot estirar. 
Total, que a Gran Amant i Mates Mates no hi vam arribar (mitja cançó final de Mates Mates no compta). Primera sorpresa, les escales "pahabersematao" deuen estar tan malament que n'han posat unes de metàl·liques, tipus bastida, a la vora, que donen a l'escenari petit. Perd una mica l'encant, tot s'ha de dir, i segur que algú ha vist més calces aquest cap de setmana que en tota una vida, però la seguretat davant de tot. 
Ainara LeGardon va obrir el nostre Faraday particular. No en sóc especialment fan, però tampoc el contrari. Em va agradar el seu "pop-powerpoint", el Barón dixit
Desprès Joaquín Pascual, o una versió albacetenya de Nacho Vegas. Estava bé, però només em van atrapar un parell de cançons i calia sopar.


Així que el primer concert que vaig disfrutar de debó va ser el dels de North Carolina, Bowerbirds. Grup que ha passat per algun Primavera però que no havia vist mai encara. Música encalmada de boniques melodies, però estava pendent del meu lot de merxandatge i no vaig acabar de veure'l tot.


Desprès va ser l'hora de Herman Dune, que van fer un concertàs, però de nou l'efecte "primer dia de festival" va fer que me'n perdès bona part, que fos la música de fons. Crec que van tocar Tell me something I don't know i que no van tocar I wish that I could see you soon que és alhora una sort i una llàstima.


A Ginferno no vam ni atansar-nos-hi, i a Love of Lesbian vaig acabar a primera fila, que tampoc calia. Van fer un concert a base de cançons del que serà el seu proper treball (o ja ha sortit?) i una sola canço, una sola, de les antigues, Universos infinitos (crec). Toquen bé, però li va faltar emoció, sentiment. No sé.
Fasenouva, no vaig entendre gran cosa,  però aquesta cançó mola, què va passar?



Nu Niles, doncs no em venia de gust veure un grup de rockabillie a les tres del matí. L'alternativa, els Miquis (Puig i Otero), autocomplaents, no va molar gens i desprès d'una estona esperant que abandonessin la música seixantera, els que vam abandonar vam ser nosaltres. Quan ja erem prou lluny perquè fes massa mandra tornar em va semblar sentir guitarres norantes. És una batalla perduda, però Miqui Puig, tú antes molabas. Que t'anavem a veure a l'Astin expressament!

 L'endemà, desprès de paelles, celebracions, banys, migdiades, fer el paperina als concerts A Viva Veu, que de viva res, no se sentia, som-hi que volem arribar a Julio Bustamante amb Fred i Son.
Dit i fet, ens plantem davant l'escenari que ja hi són però tot just estan acabant d'afinar les guitarres. Jo sabia qui era Julio Bustamante, sense haver-ne sentit una sola cançó, n'havia llegit alguna ressenya. Però no savia que em trobaria uns dels tres millors concerts del Faraday d'enguany. Amb pinta de cantant d'havaneres i moviments de ballarí de salsa justet, va oferir un espectacle carregat d'optimisme. Confesso que el fet que parlés amb un accent tan semblat al meu em va caure als seus peus, però enteneu-me, lingüísticament visc en territori enemic tot l'any, vinga editar formes verbals per no haver de repetir frases senceres!


Van tocar Cargo de mi, Sur del corazón i Ellos solo duermen, que és la dels coros que "deien una altra cosa, però ara diuen el lobo de mar, el lobo de mar". Encara avui la canto a crits o mentalment. 
Senzillament, genial. 
Les limitadíssimes i cares opcions gastronòmiques, i que no puguis entrar l'entrepà, van fer-nos fugir cap al poble a buscar un altre entrepà que també va resultar dolentot, i que ens va fer perdre molt de temps. I ens vam perdre Esperit! i Frida Hyvönen. Què hi farem. 
Josh Rouse, no l'havia vist des d'un Primavera a les 7 de la tarda, de deu fer cinc o sis anys. I em va encantar. Els superfans, Rayuelo i senyora, que l'han vist més vegades, van trobar a faltar més guitarra, més potència. Potser sí, però a mi el concert suau i dolç que va fer em va arribar. Només vaig ser capaç de reconèixer It's the night time i Slaveship, la de "would you marry me", el meu coneixement no dona per mes. 

De La Estrella de David conec menys encara el repertori. Acompanyat de músics d'altres grups, la Bienque, Ruiz Pantaleón, Irízar i l'ubic Crepus. A estones allò semblava Los Planetas, i ell cantava ara bé, ara fatal. Mentre van estar allà em va semblar prou bé, però no va ser memorable.


En acabat, corre cap a l'escenari xic, que Pegasvs ja hi són, l'un davant de l'altre, reclamant més volum quan el que calia eren més beats. Un show simpàtic, que ens va fer ballar, sobretot amb els hits Brillar i El final de la noche. Que estan francament bé. Que no?



A La Casa Azul els va costar una mica més del compte muntar l'escenari, però és que aquells blocs 4x4 de pantalles no deuen ser fàcils de moure.
Van escopir imatges tota la nit, en un espectacle visual al que no estem acostumats. No va tocar Shibuya, ni Love is in the air però desprès de fer-nos patir 30 milisegons va tornar a sortir a fer-nos fer karaoke amb La revolución sexual. Karaoke i un pilar de dos que fins i tot ballava.


I als dj's. Robert de Palma va fer una sessionaca de hits mesclats que no ens va deixar aturar fins que va acabar. Per treure's el barret.
El pobre dj Mayfield va sortir una mica acollonit, li havien deixat el llistó ben alt i el public calent (uns més calents que d'altres...) però se'n va sortir prou bé. I que això ho digui jo, que a la tercera cançó seixantas ja n'he tingut prou! Total, que vam tancar el Faraday quan ja clarejava, llàstima de núvols que no ens van deixar veure el sol.