martes, 1 de marzo de 2011

When the music is over


Un día tuve la certeza de que todo esto tenía un fin. Quizá tendría 11 años o quizá mas. En cualquier caso era demasiado pequeño para afrontar las preguntas sin respuesta. Aquellas que ni siquiera mis padres me sabrían responder.

Las noches se me hicieron un suplicio, tenía temblores y ataques de ansiedad. No era capaz de dormir y cuando me dormía, me levantaba entre pesadillas y sudores fríos. A menudo para aliviarme gritaba “NO QUIERO MORIR” poniendome la almohada en la boca para que nadie me oyera.

Más tarde busqué formas de no morir nunca. Hacía apuestas con la muerte. “Si consigo saltar aquel charco no moriré”, “si paso el samáforo en ambar no moriré” “si piso solo las baldosas blancas no moriré”. Luego tuve ideas mas sofisticadas. Me quise hacer bioquímico, que pensaba era la carrera donde podría inventar la vida eterna. Soñando con ser bioquímico me tranquilizaba y dormía.

Luego va pasando la vida y vas aceptando todo eso. Como puedes: trabajando mucho, teniendo hijos, leyendo libros de autoayuda o de budismo. Pero aun así todavía algún día, cuando las sábanas se te pegan por el calor húmedo de Barcelona, te levantas y te entras ganas de gritar que no quieres morir.

7 comentarios:

dejando el café dijo...

Cuando tenía 4 o 5 años (no había nacido todavía mi hermano), mi gran preocupación y angustia era qué pasaría y qué sería de mí si mis padres morían (debía ser porque no tenía tele y pensaba cosas raras, porque ni mis abuelos ni nadie de mi entorno había fallecido).
Evidentemente, cada vez que me asaltaba ese pensamiento, iba llorando a decírselo, y, desde luego lo de hablar de la muerte no ha sido nunca ningún tabú en la familia, lo de que "hemos nacido para morir y que lo único que sabemos con certeza de la vida es que tiene que acabar en algún momento, y que los seres queridos van a morir pero también quedará viva gente que nos quiere, etc", se me quedó grabado desde muy pequeña...
Eso no quita que no me quiera morir! :-)

dejando el café dijo...

Ni que me sienta "rara" cuando muere alguien, por interiorizado que tenga que tiene que pasar.

Anna Blume dijo...

Cuando la vida te da una segunda oportunidad (a mí me la dió tras un accidente) haces cierto aquel tópico de vivir cada día como si fuera el último...cuesta pero basta con interiorizarlo, aunque sin exagerar...la muerte es parte de la vida y aunque no queramos morir, aquí no queda ni el apuntador...así que Carpe Diem;-P

Anónimo dijo...

Yo le tengo pánico a la muerte, aún así a veces he deseado morirme.

De todas maneras (en mi caso) el hecho de haber dado la vida me ha hecho entender un poco más la muerte.

Anónimo dijo...

“Diu la llegenda que fa molts i molts anys s’aixecava l’altiu i poderós castell de Milany, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i Osona. Un castell governat pel Cavaller de Milany, un cavaller fort, jove, valent. Era posseïdor d’una gran riquesa, tenia tot el que es podia desitjar: l’amor de les joves i dones de les contrades, salut, riquesa i poder… Bé, tot, potser no, i és que el Cavaller Milany era ambiciós de cap a peus, i un dia en veu alta va desitjar viure per sempre.
En el mateix instant que va pronunciar aquestes paraules, el dimoni se li va aparèixer al seu davant, i li va dir que si a canvi de la vida eterna, ell li entregaria l’ànima. El cavaller, en un inici va tenir certs dubtes, i és que tothom sap de ben cert que fer tractes amb el diable no és cosa bona. Però després s’ho va repensar una mica millor, i és que si mai es moria, tampoc mai li podria entregar la seva ànima al diable, i és que les ànimes el diable només se les emporta quan mora la gent. Així que el cavaller Milany va veure en aquell, un tracte segur.
El dimoni va agafar de la xemeneia una teia encesa i li va dir que la guardés com si fos un tresor, que l’amagués en un lloc secret del castell on li la pluja ni el foc la poguessin fer malbé i abans de desaparèixer li va dir: “tu seràs etern com aquesta teia!”.
El Cavaller Milany va tenir uns anys de felicitat absoluta, poder, vitalitat… però mica en mica es va anar fent vell, aleshores va pensar que el dimoni havia trencat el seu tracte, però després tot rumiant es va adonar que en el tracte no es parlava pas de ser jove per sempre, sinó de la vida eterna. Mica en mica van anar morint els seus amics, els seus germans, els seus fills, i fins i tot va veure morir als seus néts.
I és així com mica en mica es va anar quedant dia rere dia més apartat de la vida de luxes i privilegis que havia viscut, continuava aferrat al seu castell i jeia assegut en una cadira cada vegada més decrèpit. Aviat deixà de veure, de sentir, i fins i tot gairebé no podia caminar. El vell no menjava ni bevia, pensant que potser així la mort definitivament el vindria a buscar.
Era un moble més del castell, era tan antic que fins i tot la llengua que es parlava va anar canviant i ara ja ningú no entenia el que deia ni sabia qui era. Tan era així, que el van prendre per boig i el van acabar tancant a les golfes amb els trastos vells, i des d’allà continuava parlant i cridant en una llengua que ja ningú comprenia.
Un dia, dos viatgers que passaven per allí, van sentir les veus de l’home i es van acostar al castell i van preguntar si podien parlar amb el qui parlava en aquella llengua, llengua que a ells no els resultava estranya, i és que ells l’havien estudiat en els llibres. Era una llengua que es parlava fa molts segles.
Aleshores els estudiosos van parlar amb el vell que els hi va explicar que havien de tirar una teia que estava amagada en una de les parets del castell al foc. Així ho van fer i finalment el Cavaller de Milany va poder morir tranquil, i és que preferia que la seva ànima passés la resta de l’eternitat a l’infern que continuar vivint així.
I és per aquesta història, per la història d’aquest cavaller que diuen que va arribar a viure mil anys, que del seu castell i a ell mateix se’l va conèixer com el Cavaller de Milany.”

Jo he estat a les runes del Castellde Milany, i hi vaig veure una teia mig cremada.

Juerto dijo...

a mí tb me dió una segunda oportunidad, pero la verdad es que se me ha olvidado, ni me ha cambiao la vida ni nada

El Barón Rampante dijo...

A mí ser tan consciente de la brevedad de la vida, me matará.